Mecanoscrit del segon origen (1974)
Carme Ballús
Manuel
de Pedrolo va escriure entre el 1973 i el 1979 el que podríem anomenar
el nucli central de la seva literatura de ciència-ficció, que tracta de
viatges en el temps, d’escletxes entre dos mons i de contactes entre els
humans i els éssers provinents d’altres indrets de l’univers que vénen a
la Terra per refugiar-s’hi o per destruir-la.
Les dues obres més conegudes en aquest vessant són la novel·la Mecanoscrit del segon origen (1974) i el recull de contes Trajecte final (1975). Pedrolo va seguir treballant el gènere durant tota la seva carrera literària. El 1980 va publicar Aquesta matinada i potser per sempre, que ell mateix reivindicava com a la seva millor novel·la de ciència-ficció, i el 1991 va aparèixer Succés simultani.
Mecanoscrit del segon origen
tracta el tema de l’origen de la civilització en cinc capítols
d’extensió semblant —trenta pàgines—, anomenats «Quaderns». Al final
trobem un epíleg breu, que duu per títol la pregunta: «És l’Alba la mare
de la humanitat actual?». Aquest escrit afirma que els «Quaderns» van
ser descoberts fa més de quatre mil anys i exposa les teories que hi ha
hagut respecte a la seva autoria i autenticitat. Davant una suposada
edició de Mecanoscrit del segon origen, el narrador informa del
camí que aquest text ha recorregut i de les teories que s’han
desenvolupat al llarg dels quatre mil dos-cents anys que fa que es va
escriure. Com que cada un dels capítols duu un títol i els «Quaderns»
també estan dividits en apartats, figura que les anotacions arriben
perfectament ordenades a la humanitat de l’any 6000.
Els
«Quaderns» són narrats per un narrador omniscient. Aquesta veu
heterodiegètica —que ens exposa la narració des de fora de la ficció— té
el coneixement complet d’allò que fan, senten i pensen els seus
personatges. Només en alguna ocasió podríem parlar d’un narrador a
manera de càmera cinematogràfica, objectiu i neutre, que mira i
enregistra allò extern i visible. Amb tot, les sis darreres línies dels
«Quaderns» són narrades en primera persona: és la protagonista, l’Alba,
qui parla.
La pregunta sobre l’origen de la humanitat parteix de
la vida d’una noia catalana del segle XX, l’Alba. Als catorze anys va
sobreviure a l’atac dels éssers d’un altre planeta que van anorrear
pràcticament tots els mamífers, incloent-hi els humans, excepte aquells
que per una o altra circumstància es trobaven sota de l’aigua. Isolades
en diverses parts del món, les persones que van sobreviure o bé es van
tornar boges o bé van acabar suïcidant-se. Només l’Alba, que s’havia
llançat a l’aigua per salvar el seu amic Dídac, de nou anys, va poder
iniciar amb ell una nova vida. Van haver de superar moltes dificultats, i
sobreviure valent-se només d’ells mateixos: els va caldre cultivar la
terra, criar gallines, curar-se quan estaven malalts, reparar
maquinària... Tot ho aprenien dels llibres que buscaven en les
biblioteques mig derruïdes. Per procrear, van haver d’esperar que en
Dídac arribés a l’edat de poder engendrar un fill, en Mar.
Així
com en les primeres novel·les Pedrolo reflecteix la situació de
repressió en què la dona es veu sotmesa i les protagonistes són víctimes
d’una societat patriarcal, a Mecanoscrit del segon origen la
protagonista, l’Alba, és una heroïna que es planteja la necessitat de la
supervivència pròpia i de l’espècie humana, i per a això lluita i
supera els tabús i els papers assignats tradicionalment a la dona.
Pel
que fa al llenguatge, el que utilitza el narrador és clarament
literari, amb expressions cultes, un lèxic acurat i recursos literaris,
com ara comparacions, metàfores o enumeracions. També, hi inclou frases
fetes o expressions de caire popular que donen varietat al registre
utilitzat. En canvi, els diàlegs entre els personatges, l’Alba i en
Dídac, són col·loquials, plens d’expressivitat, construïts amb frases
breus i molts signes de puntuació. De tota manera, no reprodueix l’argot
juvenil de l’època en què el llibre fou escrit. És un llenguatge
col·loquial que es manté dins una certa formalitat.
Tot i que no hi ha cap constància que Mecanoscrit del segon origen
fos concebut com una novel·la per a joves, és entre aquest sector de
població on ha tingut més èxit fins a convertir-se en un clàssic de la
literatura juvenil a Catalunya. Manuel de Pedrolo fa creïble
l’experiència de dos adolescents que viuen un nou començament, una gran
oportunitat per viure les seves vides, prenent de l’experiència dels
adults només allò que troben recopilat en els llibres. Gaudeixen d’una
llibertat total per decidir allò que els interessa de debò i elaborar
les seves pròpies normes. No és gens estrany que generacions
d’adolescents s’hagin deixat captivar —i encara ho facin— per aquesta
lectura.
