Colecció: Col·lecció Ara Mini
Gènere: Thriller / Intriga / Novel·la negra
Etiquetes: Internacional, Intriga, Novel·la estrangera i Novel·la negra
ISBN: 9788494652370
Enquadernació: Tapa tova
Pàgines: 424
Publicació: 12/02/2018
Temps de gel, de Fred Vargas: quan el
passat torna per reclamar el seu lloc
Hi ha autors que, quan obres una de
les seves novel·les, saps que t’endinsaràs en un territori conegut. No perquè
repeteixin sempre la mateixa fórmula, sinó perquè tenen una manera molt
particular d’explicar històries. Per a mi, Fred Vargas és una d’aquestes
autores.
Amb Temps de gel he tornat a
trobar-me amb el comissari Jean-Baptiste Adamsberg, un dels personatges
més peculiars i originals de la novel·la negra contemporània. Un policia que no
sempre sembla un policia, que sovint fa l’efecte d’estar distret, que escolta
més les seves intuïcions que no pas les evidències i que és capaç de seguir un
fil invisible quan tothom al seu voltant està convençut que no porta enlloc.
I potser és precisament això el que
fa tan especials les novel·les de Fred Vargas.
Un misteri que
comença amb una mort aparentment inexplicable
La història arrenca amb la mort
d’una dona que, en principi, podria semblar un suïcidi. Però, com acostuma a
passar en les investigacions d’Adamsberg, hi ha petits detalls que no acaben
d’encaixar.
A partir d’aquí, la trama es va
complicant. Apareixen nous fets, noves morts i unes connexions que, d’entrada,
semblen difícils d’entendre. Quina relació pot existir entre els esdeveniments
que investiga la policia, una expedició a Islàndia i uns fets històrics que ens
transporten fins a la Revolució Francesa?
Aquesta és una de les grans
habilitats de Fred Vargas: agafar elements aparentment inconnexos i
convertir-los, a poc a poc, en les peces d’un mateix trencaclosques.
No és una novel·la que ofereixi
respostes immediates. Al contrari. Durant bona part de la lectura vaig tenir la
sensació d’anar acumulant preguntes. I quan semblava que una pista podia
aclarir alguna cosa, apareixia un nou element que tornava a complicar la
investigació.
Però aquesta incertesa forma part,
precisament, del joc.
Adamsberg: un
comissari que segueix camins propis
Si hi ha un motiu pel qual continuo
llegint les novel·les protagonitzades per Adamsberg és, sens dubte, el seu
protagonista.
No és el típic policia turmentat
que hem vist tantes vegades a la novel·la negra. Tampoc és el detectiu brillant
que resol els casos gràcies a una lògica infal·lible. Adamsberg funciona d’una
altra manera.
Observa, espera, deixa que les
idees li vagin donant voltes pel cap i, de sobte, segueix una intuïció que
ningú més sembla entendre.
Aquesta manera de treballar
provoca, naturalment, més d’un conflicte amb els membres del seu equip. Perquè
no sempre és fàcil confiar en un cap que sembla estar perseguint ombres.
El contrapunt perfecte és Danglard,
molt més racional, metòdic i amant de les explicacions documentades. La relació
entre tots dos continua sent un dels aspectes que més m’agraden de la sèrie.
Són dues maneres gairebé oposades d’entendre una investigació, però, al mateix
temps, es complementen.
També és interessant retrobar
altres membres de la brigada, cadascun amb la seva personalitat i les seves
peculiaritats. Fred Vargas aconsegueix que els personatges secundaris no siguin
simples figures al servei del protagonista, sinó que tinguin una presència
pròpia.
Islàndia, la
història i els secrets que no moren
Un altre dels aspectes que més m’ha
agradat de Temps de gel és la barreja entre la investigació policial i
la història.
La novel·la ens porta des del París
contemporani fins a Islàndia i, d’una manera sorprenent, també fins als temps
de la Revolució Francesa.
No explicaré gaire més per no
espatllar la lectura, però sí que crec que una de les idees que recorre tota la
novel·la és que el passat mai no desapareix del tot.
Podem pensar que determinats fets
han quedat enterrats, que ja no tenen cap relació amb nosaltres o que formen
part simplement dels llibres d’història. Però, de vegades, les idees, les
obsessions i fins i tot les rancúnies poden travessar els anys.
Fred Vargas sap jugar molt bé amb
aquesta idea i convertir la història en una part fonamental de l’enigma.
I ho fa sense donar la sensació que
estiguem llegint una lliçó d’història. La documentació està present, però forma
part de la narració i contribueix a crear una atmosfera molt particular.
Una trama que
demana paciència
He de reconèixer que Temps de
gel no és una novel·la per llegir amb presses.
La trama és complexa i, en alguns
moments, pot resultar una mica enrevessada. Hi ha molts elements que cal anar
retenint i no sempre és fàcil comprendre, d’entrada, cap a on ens està portant
l’autora.
Però crec que aquesta és una de les
característiques de Fred Vargas: no sempre ens porta pel camí més recte.
Les seves històries tenen
desviacions, pistes falses, detalls aparentment insignificants i personatges
que entren i surten de la trama fins que, de sobte, alguna cosa comença a
encaixar.
Personalment, és una manera
d’escriure que m’agrada, tot i que entenc perfectament que no sigui del gust de
tothom.
Qui busqui una novel·la policíaca
ràpida, directa i amb un ritme trepidant potser trobarà alguns moments en què
la lectura avança més lentament del que esperava. Però qui gaudeixi
reconstruint una història peça a peça i deixant-se sorprendre per connexions
inesperades segurament se sentirà còmode en aquest univers.
El fred més enllà
del títol
El títol, Temps de gel, no
podria ser més suggeridor.
El fred és present en els
paisatges, especialment en tot allò relacionat amb Islàndia, però també hi ha
un altre tipus de fred que recorre la novel·la: el dels secrets guardats durant
anys, el de les relacions humanes marcades per la desconfiança i el de
determinades idees que semblaven congelades en el passat.
Fred Vargas sap crear una atmosfera
inquietant sense necessitat de recórrer contínuament a la violència explícita.
El que provoca inquietud és, moltes vegades, allò que no acabem d’entendre.
Aquella sensació que alguna cosa
s’amaga sota la superfície.
Que hi ha una peça que encara no
hem vist.
I que, quan finalment aparegui,
potser tot allò que crèiem saber haurà de ser reconsiderat.
Una autora amb un
univers molt personal
Llegir Fred Vargas és entrar en un
univers propi.
Els seus personatges poden resultar
extravagants. Els seus diàlegs, de vegades, són inesperats. I les seves
investigacions no sempre segueixen les normes que esperaríem d’una novel·la
policíaca convencional.
Però precisament aquí rau la seva
força.
En un gènere on és fàcil reconèixer
determinades fórmules, Fred Vargas aconsegueix mantenir una veu personal.
Barreja la novel·la negra amb la història, l’humor, la superstició, la
psicologia i una certa manera d’entendre el misteri que fa que les seves històries
siguin difícils de confondre amb les de qualsevol altre autor.
I Adamsberg és, probablement, la
millor representació d’aquest univers.
Un home que sembla caminar sempre
una mica al marge del món, però que acaba veient coses que els altres no han
sabut observar.
Valoració final
Temps de gel m’ha semblat una novel·la interessant, complexa i molt fidel a l’estil de
Fred Vargas.
No és una història que ho doni tot
mastegat al lector. Cal tenir paciència, seguir les pistes i acceptar que,
durant una bona part de la novel·la, moltes coses no semblaran tenir cap
sentit.
Però si entrem en el joc que
proposa l’autora, la lectura acaba oferint-nos una trama original, plena de
connexions inesperades i amb aquell punt d’estranyesa que és tan característic
de les aventures del comissari Adamsberg.
Per als qui ja coneixen Fred
Vargas, crec que Temps de gel és una lectura molt recomanable i una bona
oportunitat per retrobar-nos amb uns personatges que, després de diverses
novel·les, gairebé sentim com a coneguts.
I per a qui encara no hagi entrat
en el seu univers, aquesta pot ser una bona porta d’entrada, sempre que estigui
disposat a acceptar que no totes les investigacions avancen en línia recta.
Perquè, de vegades, per arribar a
la veritat, cal seguir un camí que només una persona sembla capaç de veure.
I aquesta persona, gairebé sempre,
és Jean-Baptiste Adamsberg.
En definitiva, Temps de gel és
una novel·la per assaborir sense presses, per deixar-se portar per les
intuïcions, pels misteris i pels secrets del passat. Una història que confirma
que Fred Vargas continua sent una de les veus més personals i singulars de la
novel·la negra europea.
