Temps de gel, de Fred Vargas

Colecció: Col·lecció Ara Mini

Gènere: Thriller / Intriga / Novel·la negra

Etiquetes: Internacional, Intriga, Novel·la estrangera i Novel·la negra

ISBN: 9788494652370

Enquadernació: Tapa tova

Pàgines: 424

Publicació: 12/02/2018

Temps de gel, de Fred Vargas: quan el passat torna per reclamar el seu lloc

Hi ha autors que, quan obres una de les seves novel·les, saps que t’endinsaràs en un territori conegut. No perquè repeteixin sempre la mateixa fórmula, sinó perquè tenen una manera molt particular d’explicar històries. Per a mi, Fred Vargas és una d’aquestes autores.

Amb Temps de gel he tornat a trobar-me amb el comissari Jean-Baptiste Adamsberg, un dels personatges més peculiars i originals de la novel·la negra contemporània. Un policia que no sempre sembla un policia, que sovint fa l’efecte d’estar distret, que escolta més les seves intuïcions que no pas les evidències i que és capaç de seguir un fil invisible quan tothom al seu voltant està convençut que no porta enlloc.

I potser és precisament això el que fa tan especials les novel·les de Fred Vargas.

Un misteri que comença amb una mort aparentment inexplicable

La història arrenca amb la mort d’una dona que, en principi, podria semblar un suïcidi. Però, com acostuma a passar en les investigacions d’Adamsberg, hi ha petits detalls que no acaben d’encaixar.

A partir d’aquí, la trama es va complicant. Apareixen nous fets, noves morts i unes connexions que, d’entrada, semblen difícils d’entendre. Quina relació pot existir entre els esdeveniments que investiga la policia, una expedició a Islàndia i uns fets històrics que ens transporten fins a la Revolució Francesa?

Aquesta és una de les grans habilitats de Fred Vargas: agafar elements aparentment inconnexos i convertir-los, a poc a poc, en les peces d’un mateix trencaclosques.

No és una novel·la que ofereixi respostes immediates. Al contrari. Durant bona part de la lectura vaig tenir la sensació d’anar acumulant preguntes. I quan semblava que una pista podia aclarir alguna cosa, apareixia un nou element que tornava a complicar la investigació.

Però aquesta incertesa forma part, precisament, del joc.

Adamsberg: un comissari que segueix camins propis

Si hi ha un motiu pel qual continuo llegint les novel·les protagonitzades per Adamsberg és, sens dubte, el seu protagonista.

No és el típic policia turmentat que hem vist tantes vegades a la novel·la negra. Tampoc és el detectiu brillant que resol els casos gràcies a una lògica infal·lible. Adamsberg funciona d’una altra manera.

Observa, espera, deixa que les idees li vagin donant voltes pel cap i, de sobte, segueix una intuïció que ningú més sembla entendre.

Aquesta manera de treballar provoca, naturalment, més d’un conflicte amb els membres del seu equip. Perquè no sempre és fàcil confiar en un cap que sembla estar perseguint ombres.

El contrapunt perfecte és Danglard, molt més racional, metòdic i amant de les explicacions documentades. La relació entre tots dos continua sent un dels aspectes que més m’agraden de la sèrie. Són dues maneres gairebé oposades d’entendre una investigació, però, al mateix temps, es complementen.

També és interessant retrobar altres membres de la brigada, cadascun amb la seva personalitat i les seves peculiaritats. Fred Vargas aconsegueix que els personatges secundaris no siguin simples figures al servei del protagonista, sinó que tinguin una presència pròpia.

Islàndia, la història i els secrets que no moren

Un altre dels aspectes que més m’ha agradat de Temps de gel és la barreja entre la investigació policial i la història.

La novel·la ens porta des del París contemporani fins a Islàndia i, d’una manera sorprenent, també fins als temps de la Revolució Francesa.

No explicaré gaire més per no espatllar la lectura, però sí que crec que una de les idees que recorre tota la novel·la és que el passat mai no desapareix del tot.

Podem pensar que determinats fets han quedat enterrats, que ja no tenen cap relació amb nosaltres o que formen part simplement dels llibres d’història. Però, de vegades, les idees, les obsessions i fins i tot les rancúnies poden travessar els anys.

Fred Vargas sap jugar molt bé amb aquesta idea i convertir la història en una part fonamental de l’enigma.

I ho fa sense donar la sensació que estiguem llegint una lliçó d’història. La documentació està present, però forma part de la narració i contribueix a crear una atmosfera molt particular.

Una trama que demana paciència

He de reconèixer que Temps de gel no és una novel·la per llegir amb presses.

La trama és complexa i, en alguns moments, pot resultar una mica enrevessada. Hi ha molts elements que cal anar retenint i no sempre és fàcil comprendre, d’entrada, cap a on ens està portant l’autora.

Però crec que aquesta és una de les característiques de Fred Vargas: no sempre ens porta pel camí més recte.

Les seves històries tenen desviacions, pistes falses, detalls aparentment insignificants i personatges que entren i surten de la trama fins que, de sobte, alguna cosa comença a encaixar.

Personalment, és una manera d’escriure que m’agrada, tot i que entenc perfectament que no sigui del gust de tothom.

Qui busqui una novel·la policíaca ràpida, directa i amb un ritme trepidant potser trobarà alguns moments en què la lectura avança més lentament del que esperava. Però qui gaudeixi reconstruint una història peça a peça i deixant-se sorprendre per connexions inesperades segurament se sentirà còmode en aquest univers.

El fred més enllà del títol

El títol, Temps de gel, no podria ser més suggeridor.

El fred és present en els paisatges, especialment en tot allò relacionat amb Islàndia, però també hi ha un altre tipus de fred que recorre la novel·la: el dels secrets guardats durant anys, el de les relacions humanes marcades per la desconfiança i el de determinades idees que semblaven congelades en el passat.

Fred Vargas sap crear una atmosfera inquietant sense necessitat de recórrer contínuament a la violència explícita. El que provoca inquietud és, moltes vegades, allò que no acabem d’entendre.

Aquella sensació que alguna cosa s’amaga sota la superfície.

Que hi ha una peça que encara no hem vist.

I que, quan finalment aparegui, potser tot allò que crèiem saber haurà de ser reconsiderat.

Una autora amb un univers molt personal

Llegir Fred Vargas és entrar en un univers propi.

Els seus personatges poden resultar extravagants. Els seus diàlegs, de vegades, són inesperats. I les seves investigacions no sempre segueixen les normes que esperaríem d’una novel·la policíaca convencional.

Però precisament aquí rau la seva força.

En un gènere on és fàcil reconèixer determinades fórmules, Fred Vargas aconsegueix mantenir una veu personal. Barreja la novel·la negra amb la història, l’humor, la superstició, la psicologia i una certa manera d’entendre el misteri que fa que les seves històries siguin difícils de confondre amb les de qualsevol altre autor.

I Adamsberg és, probablement, la millor representació d’aquest univers.

Un home que sembla caminar sempre una mica al marge del món, però que acaba veient coses que els altres no han sabut observar.

Valoració final

Temps de gel m’ha semblat una novel·la interessant, complexa i molt fidel a l’estil de Fred Vargas.

No és una història que ho doni tot mastegat al lector. Cal tenir paciència, seguir les pistes i acceptar que, durant una bona part de la novel·la, moltes coses no semblaran tenir cap sentit.

Però si entrem en el joc que proposa l’autora, la lectura acaba oferint-nos una trama original, plena de connexions inesperades i amb aquell punt d’estranyesa que és tan característic de les aventures del comissari Adamsberg.

Per als qui ja coneixen Fred Vargas, crec que Temps de gel és una lectura molt recomanable i una bona oportunitat per retrobar-nos amb uns personatges que, després de diverses novel·les, gairebé sentim com a coneguts.

I per a qui encara no hagi entrat en el seu univers, aquesta pot ser una bona porta d’entrada, sempre que estigui disposat a acceptar que no totes les investigacions avancen en línia recta.

Perquè, de vegades, per arribar a la veritat, cal seguir un camí que només una persona sembla capaç de veure.

I aquesta persona, gairebé sempre, és Jean-Baptiste Adamsberg.

En definitiva, Temps de gel és una novel·la per assaborir sense presses, per deixar-se portar per les intuïcions, pels misteris i pels secrets del passat. Una història que confirma que Fred Vargas continua sent una de les veus més personals i singulars de la novel·la negra europea.